Mètodes
i enfocaments
Una de les fites importants del Postgrau va ser la immersió que vam fer en l'aprofundiment de diferents mètodes i enfocaments d'ensenyament de segones llengües.
Com ja he apuntat en la introducció d'aquest apartat, conèixer les característiques de diferents mètodes permet conformar una visió més crítica a l'hora de decidir quines pràctiques cal desenvolupar a l'aula, en quin moment i amb quins objectius.
Abans de fer aquesta assignatura tenia alguns coneixements sobre les característiques de l'enfocament comunicatiu basades en dues experiències: per una banda, com a aprenent d'anglès i, per l'altra, com a editora de materials de català per a adults, quan treballava a l'editorial Castellnou. També pel que fa al mètode de traducció i gramàtica, quan vaig estudiar francès, puc dir que hi havia una base important d'aquest mètode en moltes de les activitats que es proposaven a l'aula. Però on el vaig aplicar de manera més estricta va ser en l'assignatura de llatí de l'ensenyament secundari i el primer any de la carrera de Filologia. De la resta d'enfocaments, en canvi no en sabia res.
El llibre a partir del qual hem descobert aquests mètodes, Techniques and principles in language teaching (Larsen-Freeman & Anderson, 2013), em sembla molt encertat ja que té una organització dels capítols molt clara. L'enfocament que vaig presentar (juntament amb la Càrol Ferré) va ser l'enfocament comunicatiu.
Sobre l'enfocament comunicatiu destaco les idees següents:
Enfocament comunicatiu
PAPER DEL DOCENT
-
El docent té un paper menys dominant que en els mètodes anteriors.
-
Avalua la correcció, però també la fluïdesa.
ACTIVITATS
-
Creen un buit d'informació.
-
Opció de tria: què dir i com dir-ho.
-
Retroalimentació: l'alumne comprova si el seu missatge ha arribat correctament per la reacció de l'interlocutor.
MATERIALS
-
Es treballa a partir de materials autèntics: em sembla important partir de materials que donin sentit a l'aprenentatge i que contribueixin a la motivació dels alumnes.
Em sembla que l'enfocament comunicatiu suposa un gran salt qualitatiu en l'ensenyament de segones llengües ja que posa el focus en les funcions i les nocions, de manera que l'aprenent aprèn llengua a partir del context comunicatiu. Així, s'assoleixi una producció d'un output de qualitat en diverses situacions en què es pot trobar l'aprenent en la realitat. També és important la pràctica d'interacció a l'aula, que com ja hem vist en els factors que formen part de l'aprenentatge de llengua és fonamental.
Podeu veure la presentació
de l'enfocament comunicatiu aquí
Característiques dels diferents mètodes
A continuació faig un recull dels aspectes més importants de cada enfocament:
Paper del professor
És el centre. Té el coneixement.
Interactua amb els alumnes individualment.
És un guia, no és el centre.
No és el centre.
El professor col·labora amb els aprenents.
El professor proposa i negocia amb els alumnes.
El professor és un facilitador.
Interacció entre aprenents
No n'hi ha.
No n'hi ha.
Sí que n'hi ha.
Sí que n'hi ha.
Sí que n'hi ha.
Sí que n'hi ha.
Sí que n'hi ha.
Competències
Vocabulari - gramàtica
Lectura - escriptura
Importància de l'oral (fonètica)
Estructures gramaticals
Es parteix de l'oralitat per treballar la gramàtica.
Es parteix de les nocions i les funcions.
La llengua es presenta globalment.
Es treballen totes les habilitats. La gramàtica es treballa a partir del context.
Les habilitats lingüístiques es treballen de manera integrada.
Paper de la L1
Es parteix de la L1.
S'evita la L1.
Es tradueix a la L1. També es fa servir per fer explicacions gramaticals.
No té un paper important.
No hi ha un rol específic per a la L1.
No hi ha un rol específic per a la L1.
No hi ha un rol específic per a la L1.
Tractament de l'error
No es permet.
No es permet.
Es corregeix atenent el com.
Es promou l'autocorrecció de l'aprenent.
La correcció es fa a partir del modelatge o explicacions gramaticals.
Es permet l'error. L'error és una via d'aprenentatge.
Es permet l'error. L'error és una via d'aprenentatge.
Emocions i opinions dels aprenents
No són prioritàries.
Es tenen en compte. Es fomenta el reforç positiu.
Tenen molta importància.
Es tenen en compte.
Es tenen en compte. Es parteix dels seus interessos.
Es negocia amb els aprenents.
Es negocia amb els aprenents.
Gramàtica
i traducció
Audiolingual
Aprenentatge
en comunitat
Comunicatiu
Ensenyament
a través de
continguts
Ensenyament
per tasques
Condició
postmètode
La condició postmètode
La condició postmètode ha estat una gran descoberta i, ara que en reviso els fonaments, m'adono que les 10 macroestratègies que s'hi estableixen, han estat presents d'una manera o altra en el Postgrau. Les recullo a continuació perquè em sembla important tenir-les presents en la meva pràctica docent:
1. Crea i utilitza al màxim les oportunitats d'aprenentatge.
Trobo important que el docent conegui els alumnes i n'aprofiti els coneixements i els estils d'aprenentatge per adaptar-s'hi. Això implica que el docent ha de ser flexible.
2. Facilita la interacció negociada.
Trobo interessant que l'aprenent hagi de tenir llibertat per negociar la interacció amb els altres aprenents. Crec que d'aquesta manera també es potencia l'autonomia de l'aprenent.
3. Minimitza les
dissonàncies entre la intenció del professor i la interpretació de l'aprenent.
Crec que aquest punt aporta molta seguretat a l'aprenent i alhora l'ajuda a assolir els objectius que es plantegen en l'activitat.
4. Activa la intuïció de l'aprenent.
Em sembla fonamental tenir en compte els coneixements previs dels alumnes per tal que el docent tingui present quin input és l'adequat perquè els aprenents puguin deduir la informació necessària per dur a terme una activitat.
5. Fomenta l'autoconsciència lingüística.
En les classes que faig al CPNL comprovo que els alumnes sovint demanen un tipus d'activitats que posin en joc de manera concreta algun aspecte nou treballat i també demanen explicacions gramaticals que els ajudin a assegurar nous aprenentatges que s'han presentat de manera contextualitzada dins d'un tema.
6. Contextualitza l'input lingüístic.
En les classes que faig procuro buscar textos reals (tant orals com escrits) i comprovo que són més rics quant a elements, ja que els alumnes poden inferir-ne informacions de tipus pragmàtic (que apel·len al seu coneixement del món), i resulten, en general, més interessants i motivadors que el textos preparats de molts materials.
7. Integra les habilitats lingüístiques.
Gràcies al Postgrau m'he adonat de la importància de posar en pràctica activitats que integrin diferents habilitats, de manera que una lectura pugui servir per parlar o per escriure, o que un text oral o escrit sigui el pas previ per escriure o per parlar. Aquestes activitats reflecteixen molt millor les tasques de la vida real: és a dir, com en la vida, la llengua que fem servir s'articula a partir d'aquestes habilitats diferents.
10. Tingues en compte la rellevància social.
Al Postgrau hem pogut conèixer les institucions on es pot aprendre català i també hem conegut a través d'un ventall d'experiències les diferències quant a objectius i continguts que s'hi posen en pràctica, en gran part condicionades pel perfil dels alumnes.
8. Fomenta l'autonomia de l'aprenent.
Per al docent, conèixer els diferents estils d'aprenentatge dels aprenents implica poder adequar les propostes d'activitats i ser més conscient de la importància d'oferir una varietat de recursos en aquest sentit.
9. Fomenta la consciència cultural.
En els nivells inicials del CPNL és habitual una gran varietat de nivells culturals i de situacions sociolingüístiques variades entre els perfils dels aprenents. És un repte per al professor adequar-se a aquestes diferències; però ser-ne conscient també pot ajudar a posar en valor aquestes diferències des d'una perspectiva multicultural.
D'aquesta mirada m'agrada especialment la proposta de diàleg entre la investigació i la pràctica docent. Sobre aquest punt cito literalment aquest fragment de l'article de Llorenç Comajoan, "Mètodes, teoria i ensenyament de llengües estrangeres, una relació complexa", Llengua i ús, núm. 14, 1999.
En conclusió, tal com explica Ellis (1998), la relació entre teoria de l'adquisició de segones llengües i la pràctica pedagògica en el món de l'ensenyament -el que ell anomena el problema de la mediació- és un debat entre coneixement tècnic (explícit, adquirit conscientment, generalitzat i fàcil d'avaluar) i coneixement pràctic (implícit, intuïtiu, adquirit a partir d'experiènci a i difícil de codificar i avaluar), cadascun amb els correspone nts discursos i característiques socials. La manera de resoldre el problema de la mediació no és, doncs, subordinant un grup a l'altre sinó col·laborant conjuntament: «aplicació vol dir involucrar els professors en la interpretació i avaluació de la rellevà ncia de les propostes fetes en l'adquisició de segones llengües en el seu context d'ensenyament [...] la tasca del lingüista aplicat [...] no és promulgar què i com els professors haurien d 'ensenyar sinó animar els professors a entendre les seves pròpies teories de l'ensenyament i experimentar amb noves idees que jutgin aplicables a les seves classes».
